El conjunt patrimonial de la font de l’abat Rigau està formada per la font datada del segle IX juntament amb l’edifici del rentador i la bassa de captació amb un entorn d’horts d’origen medieval. El rentador de Vilabertran és una petita construcció de ciment on antigament es rentava la roba. Obra d’estil popular de principis del segle XX amb coberta de teula a dues aigües sostinguda sobre 5 pilars de rajol sobre una deu d’aigua natural que brolla prop del monestir de Santa Maria a l’inici del camí de l’Abat Rigau.
Al costat trobem una bassa de captació d’aigua d’origen medieval anomenada la bassa del rentador. Aquestes dues construccions estaven lligades antigament a un sistema de rec dels horts pròxims que alimentaven una gran bassa, actualment dessecada anomenada El llac de Vilabertran.
Encara ara hi ha algunes senyores de Vilabertran que utilitzen el rentador: diuen que l’aigua és molt neta, tèbia a l’hivern i molt fresca a l’estiu. Antigament, es deia que l’aigua del rentador era medicinal i la gent hi anava a rentar-se els ulls.
La font, la bassa de captació medieval i el safareig és un conjunt patrimonial arquitectònico-artístic molt proper a La Canònica de Santa Maria de Vilabertran i del camí de Sant Jaume. És un espai ideal per a gaudir amb tranquil·litat d’un dia de pícnic.
A Vilabertran s’explica una llegenda de la formació d’aquesta font. Es diu que…
“un dia, mentre l’abat Rigau estava resant al cor, en sentir com la tramuntana anava agafant impuls i violència, mogut per la curiositat, per l’afany de contemplar un espectacle que intuïa atractiu, s’enfilà al campanar a fi de poder veure com el vent se les havia, amb fúria gairebé èpica, contra el brancatge de les oliveres i els fruiters, arrossegant les teules, onejant pels sembrats i conduint un remolí de polsegueres que enterbolien la nitidesa del cel. De cop i volta, tot i que s’havia abraçat al coll d’una campana, se sentí arrabassat i endut pels aires amb més facilitat que si hagués estat una fulla d’olivera o de pollanc. Sigui però que el bon abat tingues fama de Sant, sigui perquè l’acomboiessin els àngels del Senyor tan sovint invocats o que Santa Maria intercedís per ell, el cert és que l’hàbit ben folgat que duia, fent-se precursor del primer paracaigudes es va inflar suaument i en un impuls d’ocell el féu aterrà amb tota calma arran de camps. L’endemà, per sorpresa de frares i llecs, al lloc de la caiguda havia brollat una font.”
Extret del llibre “Pobles de l’Empordà” (1984-89) de Montserrat Vayreda