La Canònica de Santa Maria de Vilabertran torna a
acollir el cicle “Diàlegs. Art, música i patrimoni” amb
l’exposició “És a no dir”, amb obres de Mim Juncà i
Alícia Vogel
La mostra s’emmarca dins la novena edició del cicle estival “diàlegs. Art, música i patrimoni. Girona
Els dos artistes defugen les etiquetes, els símbols o les descripcions fàcils i desfan la capacitat tècnica que tenen respecte el dibuix, en nom de fet artístic.
La inauguració tindrà lloc divendres 7 de juliol a les 19:00 hores
El proper divendres 7 de juliol tindrà lloc a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran
(Alt Empordà) la inauguració de l’exposició “És a no dir”, que aplega obres dels artistes
gironins Mim Juncà i Alícia Vogel, comisariada per Ingrid Guardiola. L’acte inaugural,
que tindrà lloc a les 19 hores, comptarà amb la participació de la directora general de
Patrimoni Cultural, Sònia Hernández; la directora del Bòlit, Centre d’Art Contemporani.
Girona, Ingrid Guardiola, l’alcalde de l’Ajuntament de Vilabertran, Eudald Brugat, i els
artistes Mim Juncà i Alícia Vogel.
La mostra s’emmarca dins la novena edició del cicle estival “Diàlegs. Art, música i
patrimoni” que uneix tres puntals de la cultura, l’art, la música i el patrimoni, a la
Canònica de Vilabertran i que està organitzat conjuntament entre el Bòlit i l’Agència
Catalana del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura.
Fa ja quasi una dècada, els diàlegs van començar a explorar la fèrtil relació entre l’art
contemporani i el patrimoni cultural, amb l’objectiu de convertir Santa Maria de
Vilabertran en un espai de referència de la difusió de l’art contemporani de les
comarques de Girona. Un diàleg que avui en dia és una pràctica comuna ja que permet
crear, d’una manera lliure i experimental, ponts d’encontre i de reflexió entre el passat
i el present. Els centres d’art contemporani i els espais patrimonials surten dels seus
propis contextos per trobar-se en un encreuament de mirades i de discursos que
enriqueix, necessàriament, el territori.
Mim Juncà (Girona, 1959) i Alícia Vogel (Olot, 1991) pertanyen a dues generacions
molt diferents i ambdós son artistes de perfils tècnics que usen el traç del dibuix o del
tèxtil per mostrar el caràcter tragicòmic d’un món massa humà.
No se senten còmodes entre símbols, descriptors i etiquetes i bona prova d’això son
els dos correus electrònics que s’incorporen a l’exposició i que ajuden a pensar el títol
de l’exposició. «És a no dir», és un vers de la poeta Núria Martínez Vernis que remet a
la possibilitat de dir i de no dir alhora, una paradoxa que és intrínseca a l’obra
d’aquests artistes, que es mostren fent una torsió formal per desaparèixer. Enfront d’un
model cultural taxonomista on tot ha de ser dit i descrit per als altres o per a les
màquines, i quantificador (la comunicació va a pes i el pes dona visibilitat), Mim Juncà i
Alícia Vogel opten per posar la mínima expressió al centre.
Quan la comissària Ingrid Guardiola els va convocar per aquesta exposició ho va fer
amb una premissa inspirada en una frase de la filòsofa i activista francesa Simone
Weil: «Dos presos en cel·les veïnes que es comuniquen fent cops a la paret. La paret
és allò que els separa, però també allò que els permet comunicar-se. Igual que
nosaltres amb Déu. Tota separació és un vincle». D’aquesta manera la comissària va
pensar que els artistes podrien ser dos presos, comunicant-se des dels murs de la
Canònica.
Alícia Vogel, al llarg de la seva trajectòria, ha treballat, entre d’altres temes, el dol i
l’absència d’un mateix mentre que Mim Juncà sovint aborda el retrat com a eina
ambivalent, ja que l’usa perquè, en el fons, vol un rostre, un tipus per modelar,
remodelar i, també, fer desaparèixer.
Els títols de les obres de Vogel semblen pistes filosoficomusicals d’una tracklist que no
s’acaba mentre que Juncà defuig els títols grandiloqüents i els redueix a apunts i
notes, a noms genèrics o a coses.
Són dos artistes tècnics amb un domini del dibuix impressionant, que decideixen,
“sacrificar” la forma en pro del propi fet artístic; en el cas d’en Mim, des de la
compulsió de seguir traçant amb el dibuix o amb les paraules recol·lectades, en el cas
de l’Alícia, experimentant amb tècniques noves, com l’aerosol.
Ambdós presenten obra nova, en el cas d’Alicia Vogel la instal·lació Ara després,
apunts per demà que aplega els seus “ara després”, tot el que no es podia oblidar, tot
el que havia de recordar, com un diari en format postit; la composició musical ABC, on
aquestes tres lletres són un símbol del principi de tot, les bases, l’inici de les coses i on
sentim la seva veu, les seves veus, a capella, cantant totes alhora; Archive Promenade
I – XCVI que aplega 96 obres per simetria, un passeig entre les lletres i el què dir, fins
on dir i com dir-ho, donar voltes entre els significats heterogenis de les coses i donarlos forma i Flower Me II, una màscara tèxtil brodada a mà durant el confinament.
Per altra banda, la proposta de Mim Juncà és un intent de salvar el material atomitzat i
caòtic d’un delit dibuixístic poc menys que descerebrat, i ho fa recolzant-se en les
habilitats associatives de les imatges.
L’exposició “És a no dir” es podrà visitar del 7 de juliol al 10 de setembre en l’horari
habitual d’obertura de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran.